Por ti, para que tú un día llegaras

Por ti, para que tú un día llegaras,
¿no respiraba yo a media noche
el flujo que ascendía de las noches?
Porque esperaba, con magnificencias
casi inagotables, saciar tu rostro
cuando reposó una vez contra el mío
en infinita suposición.
Silencioso se hizo espacio en mis rasgos;
para responder a tu gran mirada
se espejaba, se ahondaba mi sangre.
¡Qué expresión fue sembrada en mi interior
para que, cuando crece tu sonrisa,
proyecte sobre ti espacio cósmico!
Pero tú no vienes, o vienes demasiado tarde.
Precipitaros, ángeles, sobre este
linar azul. ¡Segad, segad, oh ángeles!

 

El caràcter romàntic de Rilke es reflexa en la majoria dels seus poemes. Por ti, para que tú, un día llegaràs, n’és un clar exemple.

Las rosas

Si tu frescura a veces nos sorprende tanto
dichosa rosa,
es que en ti misma, por dentro,
pétalo contra pétalo, descansas.

Conjunto bien despierto cuyo centro
duerme, mientras se tocan, innumerables,
las ternuras de ese corazón silencioso
que suben hasta la extrema boca.

 

Rainer Maria Rilke ens descriu amb una maravellosa sensibilitat l’aparença  d’una rosa. El poema transmet una deliciosa calma i tranquilitat.  La delicadesa i amb la qual descriu la flor pot ser equiparable a una dona, probablament, una estimada de l’autor.  El motiu de la meva elecció és la facilitat amb la qual el poema m’ha transmès calma i tendresa. 

Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke va néixer a Praga l’any 1875.  Va viure un ambient familiar ple de conflictes. L’any 1896 es va dedicar a l’estudi literari i de la filosofia  ales Universitats de Múnic i Berlín. Va viatjar molt i va amistar-se amb importants intel·lectuals i va sofrir relacions amoroses acabades en fracàs. L’any 1902, va establir-se a Paris on ja era conegut com a un dels escriptors mé simportants de llengua alemanya.  A París va publicar obres importants com "Nous poemes" 1907, "Requiem" 1909, i la novel·la "Els quaderns de Malte Laurids Brigge" 1910.

Durant la primera guerra mundial va haver d’exercir com a oficinista a Múnic. L’any 1919 va establir-se a Suïssa, on va acabar  "Elegies de Duino", "Els sonets d’Orfeu",
"Gong"  1924 y "Mausoleu" 1926.

Va morir a Suïssa, víctima de leucemia l’any 1926

XXIV Festival Internacional de Poesia

Enguany s’ha celebrat el XXIV Festival Internacional de Poesia com a acte de colenda del cicle Barcelona poesia. Set dies de poesia a la ciutat.  Ademés aquest any, Barcelona, s’ha unit al Diàleg Intercultural, convidant poestes d’arreu d’Europa.

                          

Un nombre reduït d’alumnes de batxillerat vam acudir el darrer dimecres 21 de Maig al XXIV Festival Internacional de Poesia. L’acte es va celebrar al Palau de la Música, a Barcelona.

Amb molt d’entusiasme vam arribar al Palau de la Música a tres quarts de nou, la seva façana modernista ens va captivar des del primer cop d’ull. Al segon, ens va enamorar. Un cop vam entrar al temple musical i ens vam asseure als nostres seients, des del quals vam poder gaudir d’una fantàstica vista a l’escenari, va començar el festival.

Es va estrenar el recital amb una animada presentació dels poetes. Poetes d’arreu d’Europa. A continuació un seguit d’emocions en diferents llengües i en diferents veus van ocupar les nostres ments durant una hora i mitja que semblaren vint escassos minuts. En mitja representació... una mirada enrere: el Palau en penombra, fent silenci, atent a l’escenari que en llengua germànica recitava un poema que fa així:

 

El vers és un bus que es capfica avall cercant tresors

al fons del mar, a fora, al cervell. Am les estrelles conspira.

Les metàfores són aquests còdols que es llencen a mar obert

de la riba estant. Que toquen la superfície fent bots:

tres, quatre, cinc, sis si hi ha sort, abans de trencar,

feixucs, el mirall, com ploms, clivells que et fan travessar els temps.

Filosofia metrificada, música dels salts que d’alegria fa el mot cap a la cosa.

 

 

Cal destacar, segons el meu parer,  l’actuació d’un poeta que em va fascinar. Per la seva veu, per la melodia...: Bernard Noël. La musicalitat d’una so francès, suau i dolç. A mida que avançava, el ritme anava prenen forma, forma pròpia. Un delit per l’oïda.

 

I ara ja no hi ha manera d’apedaçar el dia

tot allò que prometia una vida millor ha girat el cap

regna el silenci pel cantó esquerre i això va ficant sempre més

buits al pensament als ulls que ja no veuen sentit

el passat ha tornat amb força ha canviat de nom ha trencat

les velles joguines socials encara n’endevenim uns quants rastres

petites pinzellades que abans van ser paraules (...)

 

 

I per acabar el recital, Joan Vergés. Una poesia romàntica i sensible, quue va emocionar a cada un del cors dels espectadors amb una veu mig trencada, mig desfeta i plena de força.

 

Si tant he volut dir-la

i tu mai l’escoltaves,

ni m’ha arribat a mi la seva llum,

per què em desvetlla encara una paraula

que parli dels teus ulls?

Il est interdit d'interdire

París, maig del 1968. La població estudiantil havia crescut espectacularment i els fons destinats eres insuficients. La massificació, la falta de medis, la impossibilitat de donar sortides laborals a tots els nous llicenciats  i la repressió policial a les protestes dels estudiants van desencadenar una fortes vagues i manifestacions  per part, no tan sols d’estudiants sinó de treballadors, que varen paralitzar el país. La llibertat era el gran crit. Joves amb empenta i decisió. Sastre i Foucoult al capdavant del substrat ideològic.

 

A Catalunya el Maig del 68 demanava  -  a demés d’un canvi en la manera de viure: alliberament de la dona, nova consideració del sexe, el paper de la joventut com a agents transformadors…- un immediat canvi polític.

 

Ramona Adéu, la tercera generació, els joves viuen amb intensitat l’empenta revolucionaria de París. A les universitats catalanes, les quals els personatges hi estan directament lligats, no es va viure amb indiferència el moviment. La Ramona filla, la tercera generació fortament diferenciada de la seva mare, es veu involucrada  en aquest procés de renovació, és més valenta i inconformista. Aquest moviment i esperit revolucionari es veu, per exemple, en el moment que tanquen la universitat de Madrid i els joves es reuneixen en assemblees i en vagues per tal de trobar solucions dràstiques:

 

“Vaga de solidaritat, ja tinc raó ja de no venir mai, quin avorriment.”

 

El cap de l’assemblea és en Jordi és el més revolucionari, és un home compromès, el que més. Si en Jordi es trobés a París seria al capdavant de tots. Ho veiem en les següents cites:

 

“M’hi jugo el que vulgueu que els fills de puta de la coordinadora embolicaran la troca a posta, i el teu Jordi el primer.”

 

“Tu, em sembla que en Jordi i l’Enric s’embarquen en una discussió; òndia noi, es barllen. L’Enric, catalanise i burgesia són una mateixa cosa. En Nito, però es pot saber què té a veure això amb la tancada de Madrid?

L’ambient que es respira a les universitats catalanes no és tan diferent del de París. N’hi que tenen por, d’altres que lluiten. Son joves amb empenta, realistes...

 

“...a en Jordi li fan por les votacions, que no se sap mai com poden acabar, les democràcies són falses.”

 

En definitiva, el maig francés va ser un moviment que marcà els joves europeus.

Dolors Miquel

Dolors Miquel va néixer a Lleida l’any 1960. Als 6 anys, segons diu, va descobrir el paradís de l’escriptura. Així ho expressa: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.

Un fet que marcà d’una manera important la seva escriptura va ésser la manca d’interès cultural de la seva família. Dolors Miquel diu: La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés.

LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.

Molt prisumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines

He escollit aquest poema ja que tracta un tòpic, però un tòpic molt real. Tracta els homes com a gènere , però segons el meu punt de vista es aplicable als homes com a espècie. El què diu d’ells és que quan un home tem alguna cosa, es converteix en un ésser perillos ja quea ctúa des de l’incoscient, i en conseqüència no t’en pots fiar ja que desocneixes la seva reacció. Tmabé fa referencia a que se sol presumir del què no es té

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

 

Dolors Miquel ens expressa, en aquest poema, la enyorança i l’estima que sent per la seva ciutat, on probablement ha passat molt anys agradables de la seva vida i d’alguna manera hi té un record especial. Enuncia també, que tot hi així sent quelcom que no pot expressar que li impedeix recordar alguna cosa.

L’he escollit perquè m’ha semblat un poema entranyable i molt personal.

 

  

Candilejas agónicas

En l’article “Candilejas agónicas”, que apareix a la revista Destino, revista que va tenir un paper molt important durant la dictadura; Joan Oliver, sota el pseudònim de Jonás, ens presenta un teatre en decadència; accentuant la posició del teatre català. Aquest, segons informa, es troba en un procés de decaïment degut, entre d’altres coses, a la forta influència del cinema, en concret el cinema nord-americà. Els grans directius de Hollywood condueixen uns vidents molt manipulables cap als seus productes, que són més comercials que no pas artístics, per tal de satisfer-los amb sensacions homogènies i col·lectives sense massa miraments. Jonás però, adopta una posició optimista davant aquest fet. Jonás ens mostra l’altre cara de la moneda, una cara petita si més no. Es tracta doncs, de la minoria. A aquesta minoria no li manquen els interessos artístics ni les intencions renovadores de la societat. Tenen ganes i empenta per avançar i apujar la societat com diu: “Ellos, siguen siendo, la levadura del mundo”. Oliver conclueix amb una actitud optimista ideant plans de futur per a un proper teatre de qualitat que combateixi amb el tetre artificial que els acaparar.

Dictat

La mort m'ha dit callant, callant a crits: 
 tens un país ben teu, 
és fosc i fondo i crema com la nit 
 i bufen vents de neu. 
Molt dolçament m'ha dit que m'hi morís 
 i no m'ha sabut greu, 
que avui he vist un ametller florit 
 i m'he cagat en déu, 
m'han mirat ulls d'amor, bons, atrevits 
 i m'he tancat dins meu, 
que ja no sé què dic, no sé què dic, 
que no sé dir ni adéu. 

He escollit "Dictat" per la seva peculiaritat; m'ha semblat un poema diferent però molt de l'estil de Casasses.

Sis quarts de dues

 La verita sempre serà oportuna. 
Si no, no existiria la follia 
ni l'amor imprevist a 3/4 d'una 
quan són 12 sentits un sol migdia. 

És llei de molta gravetat i ajunta 
3 quarts de préssec amb mitja cerilla 
però el que succeeix és que despunta 
als horitzons qui més que estrella brilla, 

tal és l'honor i tal la circumstància 
del patiment que la claror provoca. 
Amants, si m'escolteu, no passeu ànsia: 
corrents i tot, la mel no s'equivoca 

per molt que sembli equivocar-se d'hora. 
Va a l'hora el sol, tu vine aquí a la vora. 

Enric Casassas

Enric Casasses, va néixer l’any 1951 a Barcelona. Les seves obres son la mostra d’influències molt heterogènies. Mescla elements del folklore i de la nostra cultura actual. Experimenta amb noves formes i revisa gèneres tradicionals des d'un punt de vista paròdic.  Els seus primers llibres són de principis dels setanta però en els darrers anys ha obtingut un gran reconeixement i s’ha conevrtit en un punt de referencia ineludible en el panorama poètic cátala.

La seva és una poesia transgressora i posa de manifest un vast coneixement de la tradició poética. És conegut pels seus recitals espectaculars, contribuint a fer viva la poesia fora dels llibres.

Va guanyar el premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992 amb l’obra La cosa aquella. Amb no hi érem va guanyar el premi Crítica de poesia catalana, 1994, entre d’altres.

No quiero rosas

No quiero rosas, con tal que haya rosas.
Las quiero sólo cuando no las pueda haber.
¿Qué voy a hacer con las cosas
que cualquier mano puede coger?

No quiero la noche sino cuando la aurora
la hizo diluirse en oro y azul.
Lo que mi alma ignora
eso es lo que quiero poseer.

¿Para qué?... Si lo supiese, no haría
versos para decir que aún no lo sé.
Tengo el alma pobre y fría...
Ah, ¿con qué limosna la calentaré?... 

Fernando Pessoa, en aquest poema, planteja una realitat: es tracta d’una actitud d’incertesa humana respecte a allò que desitgem. Pessoa doncs, fa palès al tòpic de voler el què no tenim, així mateix s’expressa la coneguda dita: Sempre veiem l’herba del veí més verda. Realment en sóm conscients d’aquesta actitud però la portem a terme irremeiablement i sense saber el per què. Pessoa ho expressa en aquest poema quan diu que vol roses però només les vol quan no n’hi hagi i finalment acaba amb el següents versos: Tengo el alma pobre y fría... Ah, ¿con qué limosna la calentaré?... On s’evidencia aquest tòpic.

En la gran oscilación

En la gran oscilación
Entre creer y no creer,
El corazón se trastorna
Lleno de nada saber

Y, ajeno a lo que sabía
Por no saber lo que es,
Sólo un instante le cabe
Que es el conocer la fe-

Fe que los astros conocen
Porque es la araña que está
En la tela que ellos tejen,
Y es vida que había ya.

En la gran oscilación, se-n’s exposa la idea que un cop Sócrates ja va dictar: Només sé que no sé res. Aquest dubte fa viure a Pessoa en la incertesa de la realitat i conclueix que només pot creure vertaderament en la fè ja que es l’única veritat que es troba a l’univers i és font de vida.

Fernando Pessoa

Fernando Antonio Nogueira Pessoa, també conegut com el poeta del heterònims (personalitats dins de sí mateix), va néixer a Lisboa l’any 1888. Durant la seva joventut visqué a Durab, a Sudàfrica així que l’anglès va esdevenir la seva segona llengua amb la qual treballaria com a traductor en els seus primers escrits. Al 1914 s’inicià en la poesia utilitzant heterònims. Col·laborà en revistes de caràcter cultural com ara Orfeu (1915), Atena (1924) o Presença (1927). Va dur una discreta vida dedicada al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment a la literatura. Morí l’any 1935 a l’edat de 47 anys. Pessoa és un dels poetes amb més renom de la literatura portuguesa. Influenciat per Nietzsche va introduir al seu país corrents literàries com ara el Modernisme o el Futurisme.  

L’ús d’heterònim pot ser vist com un recurs per expressar diferents cartes de la personalitat de Pessoa i la manifestació d’una gran imaginació i creativitat. Aquests donen forma a l’amplitud i la complexitat dels seus pensaments, coneixements i percepcions de la vida i del mon. Al donar vida a les múltiples veus que es troben dins seu, el poeta pot percebre i expresar-se des de diferents punts de vista. El heterònim més coneguts y amb una producció literària més constant són: Alberto Caeiro, Alvaro de Campos i Ricardo Reis.

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...

Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol. 

Pere Quart, en aquest poema, ens convida a pensar en tot allò que tenim i que ja no necessitem o no ens satisfà. Quelcom que avui ens meravella, demà potser en prescindirem. Cançó explícita és una realitat, doncs acostumem a sobrevalorar allò que, en un principi, ens agrada sense tenir en compte que més endavant passarà de l'apreci més absolut a la funció més prescindible. Es tracta doncs, d'una reflexió ja que malgrat tot el què tenim, sempre en volem més i més. Mai estem comformes amb les nostres possessions. Hem d'aprende a considerar les coses pel seu valor.

L'he escollit ja que m'ha semblat una bona lliçó que tothom hauria de conèixer.

Ambre,

Pere Quart

  Joan Oliver, narrador, dramaturg, poeta, traductor i periodista, pren el pseudònim poètic de Pere Quart. Al 1899 va néixer, en el si d’una destacada família burgesa industrial, a Sabadell. De caràcter inquiet i rebel, inconformista amb els codis socials burgesos, va mantenir una forta amistat amb altres joves sabadellencs com ara Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui va formar el Grup de Sabadell. Un grup caracteritzat pel rebuig de la burgesa i una intenció provocadora cap a la societat del moment. A partir del 1923, Joan Oliver va escriure poemes i petits contes al Diari de Sabadell però no va ser fins al 1934, amb l’aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que firma amb el pseudònim Pere Quart. Durant la guerra Civil es va comprometre amb el bàndol republicà. Va ésser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A va ser cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social.Tornà de l’exili, primer a França i més tard a l'Amèrica del Sud, al 1948. Va viure uns anys molt amargs, degut a la repressió franquista. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. Una obra escèptica i sarcàstica on es mostra el seu compromís amb la realitat social i política. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Segarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi. És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica.

 Imatge: Desembre 1939. Camí de l'exili. Vaixell Florida, destinació: Buenos Aires. Joan Oliver (al mig de l'última fila) amb els germans Trabal, Xavier Benguerel, Cèsar August Jordana, Domènec Guansé, entre altres.

 Ambre,

Tal com brau que se'n va fuit pel desert

Per estrenar el bloc m'agradaria publicar un poema, que sempre m'ha agradat molt, d'Ausiàs March. Aquest tracta el tema de la timidesa de l'amant; és comparat amb un bou deshonorat per un semblant que l'ha reptat.

Si com lo taur se’n va fuit pel desert 
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força 
per destruir aquell qui l’ha desert, 

tot enaixí em cové llunyar de vós, 
car vostre gest mon esforç ha confús; 
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

 

(Versió moderna, per Joan Fuster)

Tal com el brau que se’n fuig pel desert 
quan és vençut pel seu semblant que el força, 
i ja no torna fins que ha recuperat la força 
per destruir aquell qui l’ha ofés, 

així em cal a mi allunyar-me de vós, 
car el vostre gest ha confós el meu coratge; 
no tornaré fins que haja del tot arrancat de mi 
la gran por que m’impedeix de ser feliç.

 

Ambre,

Endavant!

Benvinguts, acabeu d'obrir les portes d'una nova dimensió. Un indret secret on només els amants de la literatura catalana hi tenen permesa l'entrada. Endavant, passeu, passeu.

Espero que gaudiu d'aquest espai, recordeu que tots sou convidats a participar animosament, a compartir opinions, a debatre idees, a criticar punts de vista, a expressar sentiments, a fer rumiar, a parlar, a cridar, a somriure, a plorar, a sentir, a angoixar, a trencar la closca que us envolta, a SORPRENDRE, a FASCINAR, a MERAVELLAR, a ser VOSALTRES mateixos d'una vegada per totes.

Desitjo que us hi trobeu de gust.

Salut!

Ambre,