Il est interdit d'interdire

París, maig del 1968. La població estudiantil havia crescut espectacularment i els fons destinats eres insuficients. La massificació, la falta de medis, la impossibilitat de donar sortides laborals a tots els nous llicenciats  i la repressió policial a les protestes dels estudiants van desencadenar una fortes vagues i manifestacions  per part, no tan sols d’estudiants sinó de treballadors, que varen paralitzar el país. La llibertat era el gran crit. Joves amb empenta i decisió. Sastre i Foucoult al capdavant del substrat ideològic.

 

A Catalunya el Maig del 68 demanava  -  a demés d’un canvi en la manera de viure: alliberament de la dona, nova consideració del sexe, el paper de la joventut com a agents transformadors…- un immediat canvi polític.

 

Ramona Adéu, la tercera generació, els joves viuen amb intensitat l’empenta revolucionaria de París. A les universitats catalanes, les quals els personatges hi estan directament lligats, no es va viure amb indiferència el moviment. La Ramona filla, la tercera generació fortament diferenciada de la seva mare, es veu involucrada  en aquest procés de renovació, és més valenta i inconformista. Aquest moviment i esperit revolucionari es veu, per exemple, en el moment que tanquen la universitat de Madrid i els joves es reuneixen en assemblees i en vagues per tal de trobar solucions dràstiques:

 

“Vaga de solidaritat, ja tinc raó ja de no venir mai, quin avorriment.”

 

El cap de l’assemblea és en Jordi és el més revolucionari, és un home compromès, el que més. Si en Jordi es trobés a París seria al capdavant de tots. Ho veiem en les següents cites:

 

“M’hi jugo el que vulgueu que els fills de puta de la coordinadora embolicaran la troca a posta, i el teu Jordi el primer.”

 

“Tu, em sembla que en Jordi i l’Enric s’embarquen en una discussió; òndia noi, es barllen. L’Enric, catalanise i burgesia són una mateixa cosa. En Nito, però es pot saber què té a veure això amb la tancada de Madrid?

L’ambient que es respira a les universitats catalanes no és tan diferent del de París. N’hi que tenen por, d’altres que lluiten. Son joves amb empenta, realistes...

 

“...a en Jordi li fan por les votacions, que no se sap mai com poden acabar, les democràcies són falses.”

 

En definitiva, el maig francés va ser un moviment que marcà els joves europeus.