XXIV Festival Internacional de Poesia
Enguany s’ha celebrat el XXIV Festival Internacional de Poesia com a acte de colenda del cicle Barcelona poesia. Set dies de poesia a la ciutat. Ademés aquest any, Barcelona, s’ha unit al Diàleg Intercultural, convidant poestes d’arreu d’Europa.
Un nombre reduït d’alumnes de batxillerat vam acudir el darrer dimecres 21 de Maig al XXIV Festival Internacional de Poesia. L’acte es va celebrar al Palau de la Música, a Barcelona.
Amb molt d’entusiasme vam arribar al Palau de la Música a tres quarts de nou, la seva façana modernista ens va captivar des del primer cop d’ull. Al segon, ens va enamorar. Un cop vam entrar al temple musical i ens vam asseure als nostres seients, des del quals vam poder gaudir d’una fantàstica vista a l’escenari, va començar el festival.
Es va estrenar el recital amb una animada presentació dels poetes. Poetes d’arreu d’Europa. A continuació un seguit d’emocions en diferents llengües i en diferents veus van ocupar les nostres ments durant una hora i mitja que semblaren vint escassos minuts. En mitja representació... una mirada enrere: el Palau en penombra, fent silenci, atent a l’escenari que en llengua germànica recitava un poema que fa així:
El vers és un bus que es capfica avall cercant tresors
al fons del mar, a fora, al cervell. Am les estrelles conspira.
Les metàfores són aquests còdols que es llencen a mar obert
de la riba estant. Que toquen la superfície fent bots:
tres, quatre, cinc, sis si hi ha sort, abans de trencar,
feixucs, el mirall, com ploms, clivells que et fan travessar els temps.
Filosofia metrificada, música dels salts que d’alegria fa el mot cap a la cosa.
Cal destacar, segons el meu parer, l’actuació d’un poeta que em va fascinar. Per la seva veu, per la melodia...: Bernard Noël. La musicalitat d’una so francès, suau i dolç. A mida que avançava, el ritme anava prenen forma, forma pròpia. Un delit per l’oïda.
I ara ja no hi ha manera d’apedaçar el dia
tot allò que prometia una vida millor ha girat el cap
regna el silenci pel cantó esquerre i això va ficant sempre més
buits al pensament als ulls que ja no veuen sentit
el passat ha tornat amb força ha canviat de nom ha trencat
les velles joguines socials encara n’endevenim uns quants rastres
petites pinzellades que abans van ser paraules (...)
I per acabar el recital, Joan Vergés. Una poesia romàntica i sensible, quue va emocionar a cada un del cors dels espectadors amb una veu mig trencada, mig desfeta i plena de força.
Si tant he volut dir-la
i tu mai l’escoltaves,
ni m’ha arribat a mi la seva llum,
per què em desvetlla encara una paraula
que parli dels teus ulls?