El caràcter romàntic de Rilke es reflexa en la majoria dels seus poemes. Por ti, para que tú, un día llegaràs, n’és un clar exemple.

Si tu frescura a veces nos sorprende tanto
dichosa rosa,
es que en ti misma, por dentro,
pétalo contra pétalo, descansas.

Conjunto bien despierto cuyo centro
duerme, mientras se tocan, innumerables,
las ternuras de ese corazón silencioso
que suben hasta la extrema boca.

Rainer Maria Rilke ens descriu amb una maravellosa sensibilitat l’aparença  d’una rosa. El poema transmet una deliciosa calma i tranquilitat.  La delicadesa i amb la qual descriu la flor pot ser equiparable a una dona, probablament, una estimada de l’autor.  El motiu de la meva elecció és la facilitat amb la qual el poema m’ha transmès calma i tendresa. 

Durant la primera guerra mundial va haver d’exercir com a oficinista a Múnic. L’any 1919 va establir-se a Suïssa, on va acabar  "Elegies de Duino", "Els sonets d’Orfeu",
"Gong"  1924 y "Mausoleu" 1926.

Va morir a Suïssa, víctima de leucemia l’any 1926

Un nombre reduït d’alumnes de batxillerat vam acudir el darrer dimecres 21 de Maig al XXIV Festival Internacional de Poesia. L’acte es va celebrar al Palau de la Música, a Barcelona.

Amb molt d’entusiasme vam arribar al Palau de la Música a tres quarts de nou, la seva façana modernista ens va captivar des del primer cop d’ull. Al segon, ens va enamorar. Un cop vam entrar al temple musical i ens vam asseure als nostres seients, des del quals vam poder gaudir d’una fantàstica vista a l’escenari, va començar el festival.

Es va estrenar el recital amb una animada presentació dels poetes. Poetes d’arreu d’Europa. A continuació un seguit d’emocions en diferents llengües i en diferents veus van ocupar les nostres ments durant una hora i mitja que semblaren vint escassos minuts. En mitja representació... una mirada enrere: el Palau en penombra, fent silenci, atent a l’escenari que en llengua germànica recitava un poema que fa així:

El vers és un bus que es capfica avall cercant tresors

al fons del mar, a fora, al cervell. Am les estrelles conspira.

Les metàfores són aquests còdols que es llencen a mar obert

de la riba estant. Que toquen la superfície fent bots:

tres, quatre, cinc, sis si hi ha sort, abans de trencar,

feixucs, el mirall, com ploms, clivells que et fan travessar els temps.

Filosofia metrificada, música dels salts que d’alegria fa el mot cap a la cosa.

Cal destacar, segons el meu parer,  l’actuació d’un poeta que em va fascinar. Per la seva veu, per la melodia...: Bernard Noël. La musicalitat d’una so francès, suau i dolç. A mida que avançava, el ritme anava prenen forma, forma pròpia. Un delit per l’oïda.

I ara ja no hi ha manera d’apedaçar el dia

tot allò que prometia una vida millor ha girat el cap

regna el silenci pel cantó esquerre i això va ficant sempre més

buits al pensament als ulls que ja no veuen sentit

el passat ha tornat amb força ha canviat de nom ha trencat

les velles joguines socials encara n’endevenim uns quants rastres

petites pinzellades que abans van ser paraules (...)

I per acabar el recital, Joan Vergés. Una poesia romàntica i sensible, quue va emocionar a cada un del cors dels espectadors amb una veu mig trencada, mig desfeta i plena de força.

Si tant he volut dir-la

i tu mai l’escoltaves,

ni m’ha arribat a mi la seva llum,

per què em desvetlla encara una paraula

que parli dels teus ulls?

A Catalunya el Maig del 68 demanava  -  a demés d’un canvi en la manera de viure: alliberament de la dona, nova consideració del sexe, el paper de la joventut com a agents transformadors…- un immediat canvi polític.

Ramona Adéu, la tercera generació, els joves viuen amb intensitat l’empenta revolucionaria de París. A les universitats catalanes, les quals els personatges hi estan directament lligats, no es va viure amb indiferència el moviment. La Ramona filla, la tercera generació fortament diferenciada de la seva mare, es veu involucrada  en aquest procés de renovació, és més valenta i inconformista. Aquest moviment i esperit revolucionari es veu, per exemple, en el moment que tanquen la universitat de Madrid i els joves es reuneixen en assemblees i en vagues per tal de trobar solucions dràstiques:

“Vaga de solidaritat, ja tinc raó ja de no venir mai, quin avorriment.”

El cap de l’assemblea és en Jordi és el més revolucionari, és un home compromès, el que més. Si en Jordi es trobés a París seria al capdavant de tots. Ho veiem en les següents cites:

“M’hi jugo el que vulgueu que els fills de puta de la coordinadora embolicaran la troca a posta, i el teu Jordi el primer.”

“Tu, em sembla que en Jordi i l’Enric s’embarquen en una discussió; òndia noi, es barllen. L’Enric, catalanise i burgesia són una mateixa cosa. En Nito, però es pot saber què té a veure això amb la tancada de Madrid?

L’ambient que es respira a les universitats catalanes no és tan diferent del de París. N’hi que tenen por, d’altres que lluiten. Son joves amb empenta, realistes...

“...a en Jordi li fan por les votacions, que no se sap mai com poden acabar, les democràcies són falses.”

En definitiva, el maig francés va ser un moviment que marcà els joves europeus.

Un fet que marcà d’una manera important la seva escriptura va ésser la manca d’interès cultural de la seva família. Dolors Miquel diu: La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés.

He escollit aquest poema ja que tracta un tòpic, però un tòpic molt real. Tracta els homes com a gènere , però segons el meu punt de vista es aplicable als homes com a espècie. El què diu d’ells és que quan un home tem alguna cosa, es converteix en un ésser perillos ja quea ctúa des de l’incoscient, i en conseqüència no t’en pots fiar ja que desocneixes la seva reacció. Tmabé fa referencia a que se sol presumir del què no es té

Dolors Miquel ens expressa, en aquest poema, la enyorança i l’estima que sent per la seva ciutat, on probablement ha passat molt anys agradables de la seva vida i d’alguna manera hi té un record especial. Enuncia també, que tot hi així sent quelcom que no pot expressar que li impedeix recordar alguna cosa.

L’he escollit perquè m’ha semblat un poema entranyable i molt personal.

He escollit "Dictat" per la seva peculiaritat; m'ha semblat un poema diferent però molt de l'estil de Casasses.

És llei de molta gravetat i ajunta 
3 quarts de préssec amb mitja cerilla 
però el que succeeix és que despunta 
als horitzons qui més que estrella brilla, 

tal és l'honor i tal la circumstància 
del patiment que la claror provoca. 
Amants, si m'escolteu, no passeu ànsia: 
corrents i tot, la mel no s'equivoca 

per molt que sembli equivocar-se d'hora. 
Va a l'hora el sol, tu vine aquí a la vora. 

La seva és una poesia transgressora i posa de manifest un vast coneixement de la tradició poética. És conegut pels seus recitals espectaculars, contribuint a fer viva la poesia fora dels llibres.

Va guanyar el premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992 amb l’obra La cosa aquella. Amb no hi érem va guanyar el premi Crítica de poesia catalana, 1994, entre d’altres.

No quiero la noche sino cuando la aurora
la hizo diluirse en oro y azul.
Lo que mi alma ignora
eso es lo que quiero poseer.

¿Para qué?... Si lo supiese, no haría
versos para decir que aún no lo sé.
Tengo el alma pobre y fría...
Ah, ¿con qué limosna la calentaré?... 

Fernando Pessoa, en aquest poema, planteja una realitat: es tracta d’una actitud d’incertesa humana respecte a allò que desitgem. Pessoa doncs, fa palès al tòpic de voler el què no tenim, així mateix s’expressa la coneguda dita: Sempre veiem l’herba del veí més verda. Realment en sóm conscients d’aquesta actitud però la portem a terme irremeiablement i sense saber el per què. Pessoa ho expressa en aquest poema quan diu que vol roses però només les vol quan no n’hi hagi i finalment acaba amb el següents versos: Tengo el alma pobre y fría... Ah, ¿con qué limosna la calentaré?... On s’evidencia aquest tòpic.

En la gran oscilación, se-n’s exposa la idea que un cop Sócrates ja va dictar: Només sé que no sé res. Aquest dubte fa viure a Pessoa en la incertesa de la realitat i conclueix que només pot creure vertaderament en la fè ja que es l’única veritat que es troba a l’univers i és font de vida.

L’ús d’heterònim pot ser vist com un recurs per expressar diferents cartes de la personalitat de Pessoa i la manifestació d’una gran imaginació i creativitat. Aquests donen forma a l’amplitud i la complexitat dels seus pensaments, coneixements i percepcions de la vida i del mon. Al donar vida a les múltiples veus que es troben dins seu, el poeta pot percebre i expresar-se des de diferents punts de vista. El heterònim més coneguts y amb una producció literària més constant són: Alberto Caeiro, Alvaro de Campos i Ricardo Reis.

Pere Quart, en aquest poema, ens convida a pensar en tot allò que tenim i que ja no necessitem o no ens satisfà. Quelcom que avui ens meravella, demà potser en prescindirem. Cançó explícita és una realitat, doncs acostumem a sobrevalorar allò que, en un principi, ens agrada sense tenir en compte que més endavant passarà de l'apreci més absolut a la funció més prescindible. Es tracta doncs, d'una reflexió ja que malgrat tot el què tenim, sempre en volem més i més. Mai estem comformes amb les nostres possessions. Hem d'aprende a considerar les coses pel seu valor.

 Imatge: Desembre 1939. Camí de l'exili. Vaixell Florida, destinació: Buenos Aires. Joan Oliver (al mig de l'última fila) amb els germans Trabal, Xavier Benguerel, Cèsar August Jordana, Domènec Guansé, entre altres.

 Ambre,

Si com lo taur se’n va fuit pel desert 
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força 
per destruir aquell qui l’ha desert, 

tot enaixí em cové llunyar de vós, 
car vostre gest mon esforç ha confús; 
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

(Versió moderna, per Joan Fuster)

Tal com el brau que se’n fuig pel desert 
quan és vençut pel seu semblant que el força, 
i ja no torna fins que ha recuperat la força 
per destruir aquell qui l’ha ofés, 

així em cal a mi allunyar-me de vós, 
car el vostre gest ha confós el meu coratge; 
no tornaré fins que haja del tot arrancat de mi 
la gran por que m’impedeix de ser feliç.

Ambre,

Espero que gaudiu d'aquest espai, recordeu que tots sou convidats a participar animosament, a compartir opinions, a debatre idees, a criticar punts de vista, a expressar sentiments, a fer rumiar, a parlar, a cridar, a somriure, a plorar, a sentir, a angoixar, a trencar la closca que us envolta, a SORPRENDRE, a FASCINAR, a MERAVELLAR, a ser VOSALTRES mateixos d'una vegada per totes.

Desitjo que us hi trobeu de gust.

Salut!

Ambre,